Toni de la Rosa Torelló i Xavi Bernet, de les Caves Júlia Bernet
Xavi, en una ocasió et vas presentar a tu mateix com a pagès… que és per a tu aquesta professió?
A casa sempre hem viscut de pagès i de ben petit
ja jugava amb els conills, les gallines o acompanyava el meu pare a collir les
primeres cireres o préssecs. És a dir, jo em presento a mi mateix com a pagès
perquè abans de tenir el celler i començar a fer vins i escumosos era pagès, i
així és com em continuo sentint.
Els nostres vins i escumosos, no són més que la conseqüència o el resultat de la feina feta a la vinya, i més si nosaltres, apostem per vins amb poca intervenció, francs i que expliquin d’allà on venen. Per tant, per mi, ser pagès, a part d’una professió, és una manera de viure, una manera de preservar i cuidar el nostre territori.
Vinyes de muntanya és un claim que sempre utilitzeu…
Sí, les nostres vinyes estan situades al massís d’Ordal. De fet, aquestes vinyes estan plantades en petites feixes de marges de pedra seca fets pels besavis. Aquestes petites feixes tenen pocs ceps a conseqüència del desnivell de les muntanyes i totes elles estan rodejades de boscos de pi mediterrani. D’aquí que anomenem de les nostres 7,5 hectàrees: vinyes de muntanya.
Sempre penso que estàs orgullós de pertànyer a la marca Corpinnat
Si i tant, ja feia anys que explicàvem tan bé com podíem d’on venien els nostres vins i escumosos, i com es feien, però quan es va presentar la marca CORPINNAT, vam tenir clar que hi encaixàvem, ja que els requisits que la marca demana ja feia anys que els complíem. Formar part d’aquest grup de cellers ens ha permès ser més visibles tot i ser un celler de petites dimensions.
Què penses de l’enoturisme, en feu?
Penso que és una manera de potenciar i donar a
conèixer més el territori. Poder explicar el nostre projecte i els nostres vins en el mateix
celler o a peu de les nostres vinyes és la manera més didàctica, per poder
arribar a més gent.
No obstant això, l’enoturisme és una part que no hem potenciat prou, però tenim petits projectes previstos per començar aquest mateix any.
Em pots dir tres vins que t’hagin sorprès darrerament?
L’entrevista d’aquest mes la fem
a Ramon Francàs, que a més de ser un conegut i reconegut periodista de vins de
La Vanguardia i de col·laborar amb diversos mitjans, és sommelier i divulgador
de la cultura vinícola. El tast a cegues i les competicions són una de les
seves dèries.
Ramon, la teva professió i els
anys d’experiència t’han donat l’oportunitat de tastar molts i molt bons vins
de tot arreu. Em podries donar una xifra aproximada? I quantes ressenyes
publicades?
Mai m’he dedicat a comptar quants
vins he tastat. No trobo que sigui una dada important. Prefereixo que se’m
valori per la qualitat (o no) dels continguts i no pel volum d’articles que
signo. Ara bé, és fàcil que en tasti més de 2.000 a l’any. Tampoc compto les
ressenyes que he fet. Posat que m’ho heu demanat, només l’any passat vaig
publicar 52 columnes al Comer de La Vanguardia (més les seleccions d’estiu i
Nadal), una cinquantena més al Què Fem? de La Vanguardia i vaig signar una
quarantena de ressenyes de vins i basars al Magazine de La Vanguardia. Aquest
any passat també vaig tastar un centenar de vins de la DO Terra Alta per a un
reportatge especial de Planeta Vino d’Andrés Proensa.
Tot i que la notícia no té
horaris, que t’agrada més escriure de matí, tarda o nit? Alguna vegada encara
escrius a mà? Conserves alguna vella màquina d’escriure?
He treballat en redaccions i
t’acostumes a escriure en qualsevol situació i horari. He arribat a fer articles
per La Vanguardia des d’ordinadors de restaurants (com el de Cocina Hermanos
Torres) o d’hotels. Algun que altre article i reportatge també l’he redactat en
tauletes d’AVE o avió, i també alguns en bars. Diuen que si un periodista no
escriu sota pressió que ja no ho fa tan bé. Si bé sovint has d’escriure contra
el rellotge, també és cert que trobar el temps i la tranquil·litat per escriure
m’ajuda molt. Per tant, escric quan toca o quan puc: matins, migdies, tardes i
nits. El que ja no faig (i ho havia fet) és escriure de matinada. No sé
escriure a mà cap article. Sembla que només em pugui activar davant un teclat.
Ara bé, la majoria d’entrevistes les faig amb bloc i bolígraf. Rarament les
gravo. I sí que conservo un parell de màquines d’escriure i alguna vella
gravadora de cassette. Durant anys vaig escriure en fulla pautada per La
Vanguardia, i havia de dictar per telèfon (a cobrament revertit) les notícies a
taquígrafs del diari.
Em pots dir què significa ser
un periodista independent?
La pregunta, crec, té un punt de
capciosa. Un periodista independent podria descriure’s com aquell que només
cobra del mitjà de comunicació on treballa sense tenir en compte que tots els
mitjans tenen els seus interessos editorials i publicitaris? Potser, aleshores,
no hi ha periodistes independents, ja que fins i tot els que treballen per ells
mateixos tenen clients amb interessos que han de satisfer. També hi ha qui creu
que si el periodista vinícola no paga la mostra que tasta ja no és independent.
No obstant això, jo crec amb la voluntat dels periodistes de ser el més
objectius possibles i prioritzar el dret a la informació d’interès públic, veraç
i contrastada.
Sempre has tingut una especial
predilecció i atenció per les bombolles i has viscut plenament la seva evolució…
Cava, Clàssic, Corpinnat, altres no agrupats…Com ho arreglem això?
Cert, sempre he mostrat una
especial predilecció i atenció per casa meva, el Penedès, i òbviament els
escumosos no podien quedar al marge. De fet, fa més de tres dècades que soc el corresponsal
de La Vanguardia a les comarques del Garraf i l’Alt Penedès. També és cert que
el Priorat em va atrapar poderosament fa molts anys. Ara bé, escric, com bé
sabeu, de vins de tota la geografia espanyola, i algun d’internacional. I
respecte a com arreglem l’atzucac dels vins escumosos al Penedès? Doncs jo no
tinc la vareta màgica. Sí que he vist moltes línies vermelles, molts
apriorismes, molt de voler imposar als altres el que hom creu que és millor pel
sector i, fins ara, poca voluntat real de sumar esforços per anar més lluny. Hi
ha hagut oferiments d’estesa de mà, però ningú ha recollit cap guant tot i que
la DO Cava s’ha mogut molt més enllà del que mai ningú hauria imaginat (en bona
part gràcies al corrent generat per la marca col·lectiva Corpinnat). Fins ara aquests
oferiments d’unitat han caigut en sac estripat. Els qui han marxat del Cava
molt difícilment tornaran mentre alguns encara mantenen viu el bri de
l’esperança d’aconseguir una DO unitària pels vins escumosos penedesencs. Ara
bé, no hi ha manera que es trobi una solució definitiva per pagar preus justos
pels 320 milions de quilos de raïm que es processen al Penedès per elaborar
vins escumosos (pretesament) de qualitat. I això sí que és molt criticable.
Digue’m tres vins que t’hagin sorprès
darrerament
Impossible de respondre la
pregunta. Massa sovint em sorprenen vins. Se’n fan de boníssims per tot arreu.
Ara, potser, m’atrau més escriure el que mai abans s’ha explicat sobre un
determinat vi i, sobretot, descobrir les històries que hi ha darrere un vi, des
d’un merenzao de la Ribeira Sacra a un forcallat de València, passant per un
xarel·lo o una malvasia de Sitges del Penedès o una fragant garnatxa negra del
Priorat o el Montsant. Tot plegat sense renunciar als molt bons vins que es fan
amb varietats internacionals.