L’entrevista d’aquest mes la fem a Ramon Francàs, que a més de ser un conegut i reconegut periodista de vins de La Vanguardia i de col·laborar amb diversos mitjans, és sommelier i divulgador de la cultura vinícola. El tast a cegues i les competicions són una de les seves dèries.

Ramon, la teva professió i els anys d’experiència t’han donat l’oportunitat de tastar molts i molt bons vins de tot arreu. Em podries donar una xifra aproximada? I quantes ressenyes publicades?

Mai m’he dedicat a comptar quants vins he tastat. No trobo que sigui una dada important. Prefereixo que se’m valori per la qualitat (o no) dels continguts i no pel volum d’articles que signo. Ara bé, és fàcil que en tasti més de 2.000 a l’any. Tampoc compto les ressenyes que he fet. Posat que m’ho heu demanat, només l’any passat vaig publicar 52 columnes al Comer de La Vanguardia (més les seleccions d’estiu i Nadal), una cinquantena més al Què Fem? de La Vanguardia i vaig signar una quarantena de ressenyes de vins i basars al Magazine de La Vanguardia. Aquest any passat també vaig tastar un centenar de vins de la DO Terra Alta per a un reportatge especial de Planeta Vino d’Andrés Proensa.

Tot i que la notícia no té horaris, que t’agrada més escriure de matí, tarda o nit? Alguna vegada encara escrius a mà? Conserves alguna vella màquina d’escriure?

He treballat en redaccions i t’acostumes a escriure en qualsevol situació i horari. He arribat a fer articles per La Vanguardia des d’ordinadors de restaurants (com el de Cocina Hermanos Torres) o d’hotels. Algun que altre article i reportatge també l’he redactat en tauletes d’AVE o avió, i també alguns en bars. Diuen que si un periodista no escriu sota pressió que ja no ho fa tan bé. Si bé sovint has d’escriure contra el rellotge, també és cert que trobar el temps i la tranquil·litat per escriure m’ajuda molt. Per tant, escric quan toca o quan puc: matins, migdies, tardes i nits. El que ja no faig (i ho havia fet) és escriure de matinada. No sé escriure a mà cap article. Sembla que només em pugui activar davant un teclat. Ara bé, la majoria d’entrevistes les faig amb bloc i bolígraf. Rarament les gravo. I sí que conservo un parell de màquines d’escriure i alguna vella gravadora de cassette. Durant anys vaig escriure en fulla pautada per La Vanguardia, i havia de dictar per telèfon (a cobrament revertit) les notícies a taquígrafs del diari.

Em pots dir què significa ser un periodista independent?

La pregunta, crec, té un punt de capciosa. Un periodista independent podria descriure’s com aquell que només cobra del mitjà de comunicació on treballa sense tenir en compte que tots els mitjans tenen els seus interessos editorials i publicitaris? Potser, aleshores, no hi ha periodistes independents, ja que fins i tot els que treballen per ells mateixos tenen clients amb interessos que han de satisfer. També hi ha qui creu que si el periodista vinícola no paga la mostra que tasta ja no és independent. No obstant això, jo crec amb la voluntat dels periodistes de ser el més objectius possibles i prioritzar el dret a la informació d’interès públic, veraç i contrastada.

Sempre has tingut una especial predilecció i atenció per les bombolles i has viscut plenament la seva evolució… Cava, Clàssic, Corpinnat, altres no agrupats…Com ho arreglem això?

Cert, sempre he mostrat una especial predilecció i atenció per casa meva, el Penedès, i òbviament els escumosos no podien quedar al marge. De fet, fa més de tres dècades que soc el corresponsal de La Vanguardia a les comarques del Garraf i l’Alt Penedès. També és cert que el Priorat em va atrapar poderosament fa molts anys. Ara bé, escric, com bé sabeu, de vins de tota la geografia espanyola, i algun d’internacional. I respecte a com arreglem l’atzucac dels vins escumosos al Penedès? Doncs jo no tinc la vareta màgica. Sí que he vist moltes línies vermelles, molts apriorismes, molt de voler imposar als altres el que hom creu que és millor pel sector i, fins ara, poca voluntat real de sumar esforços per anar més lluny. Hi ha hagut oferiments d’estesa de mà, però ningú ha recollit cap guant tot i que la DO Cava s’ha mogut molt més enllà del que mai ningú hauria imaginat (en bona part gràcies al corrent generat per la marca col·lectiva Corpinnat). Fins ara aquests oferiments d’unitat han caigut en sac estripat. Els qui han marxat del Cava molt difícilment tornaran mentre alguns encara mantenen viu el bri de l’esperança d’aconseguir una DO unitària pels vins escumosos penedesencs. Ara bé, no hi ha manera que es trobi una solució definitiva per pagar preus justos pels 320 milions de quilos de raïm que es processen al Penedès per elaborar vins escumosos (pretesament) de qualitat. I això sí que és molt criticable.

Digue’m tres vins que t’hagin sorprès darrerament

Impossible de respondre la pregunta. Massa sovint em sorprenen vins. Se’n fan de boníssims per tot arreu. Ara, potser, m’atrau més escriure el que mai abans s’ha explicat sobre un determinat vi i, sobretot, descobrir les històries que hi ha darrere un vi, des d’un merenzao de la Ribeira Sacra a un forcallat de València, passant per un xarel·lo o una malvasia de Sitges del Penedès o una fragant garnatxa negra del Priorat o el Montsant. Tot plegat sense renunciar als molt bons vins que es fan amb varietats internacionals.