L’entrevista d’aquest mes la fem a Ramon Francas, que a mes de ser un conegut i reconegut periodista de vins de La Vanguardia i de col·laborar amb diversos mitjans, es sommelier i divulgador de la cultura vinicola. El tast a cegues i les competicions son una de les seves deries.
Ramon, la teva professio i els anys d’experiencia t’han donat l’oportunitat de tastar molts i molt bons vins de tot arreu. Em podries donar una xifra aproximada? I quantes ressenyes publicades?
Mai m’he dedicat a comptar quants vins he tastat. No trobo que sigui una dada important. Prefereixo que se’m valori per la qualitat (o no) dels continguts i no pel volum d’articles que signo. Ara be, es facil que en tasti mes de 2.000 a l’any. Tampoc compto les ressenyes que he fet. Posat que m’ho heu demanat, nomes l’any passat vaig publicar 52 columnes al Comer de La Vanguardia (mes les seleccions d’estiu i Nadal), una cinquantena mes al Que Fem? de La Vanguardia i vaig signar una quarantena de ressenyes de vins i basars al Magazine de La Vanguardia. Aquest any passat tambe vaig tastar un centenar de vins de la DO Terra Alta per a un reportatge especial de Planeta Vino d’Andres Proensa.
Tot i que la noticia no te horaris, que t’agrada mes escriure de mati, tarda o nit? Alguna vegada encara escrius a ma? Conserves alguna vella maquina d’escriure?
He treballat en redaccions i t’acostumes a escriure en qualsevol situacio i horari. He arribat a fer articles per La Vanguardia des d’ordinadors de restaurants (com el de Cocina Hermanos Torres) o d’hotels. Algun que altre article i reportatge tambe l’he redactat en tauletes d’AVE o avio, i tambe alguns en bars. Diuen que si un periodista no escriu sota pressio que ja no ho fa tan be. Si be sovint has d’escriure contra el rellotge, tambe es cert que trobar el temps i la tranquil·litat per escriure m’ajuda molt. Per tant, escric quan toca o quan puc: matins, migdies, tardes i nits. El que ja no faig (i ho havia fet) es escriure de matinada. No se escriure a ma cap article. Sembla que nomes em pugui activar davant un teclat. Ara be, la majoria d’entrevistes les faig amb bloc i boligraf. Rarament les gravo. I si que conservo un parell de maquines d’escriure i alguna vella gravadora de cassette. Durant anys vaig escriure en fulla pautada per La Vanguardia, i havia de dictar per telefon (a cobrament revertit) les noticies a taquigrafs del diari.
Em pots dir que significa ser un periodista independent?
La pregunta, crec, te un punt de capciosa. Un periodista independent podria descriure’s com aquell que nomes cobra del mitja de comunicacio on treballa sense tenir en compte que tots els mitjans tenen els seus interessos editorials i publicitaris? Potser, aleshores, no hi ha periodistes independents, ja que fins i tot els que treballen per ells mateixos tenen clients amb interessos que han de satisfer. Tambe hi ha qui creu que si el periodista vinicola no paga la mostra que tasta ja no es independent. No obstant aixo, jo crec amb la voluntat dels periodistes de ser el mes objectius possibles i prioritzar el dret a la informacio d’interes public, verac i contrastada.
Sempre has tingut una especial predileccio i atencio per les bombolles i has viscut plenament la seva evolucio… Cava, Classic, Corpinnat, altres no agrupats…Com ho arreglem aixo?
Cert, sempre he mostrat una especial predileccio i atencio per casa meva, el Penedes, i obviament els escumosos no podien quedar al marge. De fet, fa mes de tres decades que soc el corresponsal de La Vanguardia a les comarques del Garraf i l’Alt Penedes. Tambe es cert que el Priorat em va atrapar poderosament fa molts anys. Ara be, escric, com be sabeu, de vins de tota la geografia espanyola, i algun d’internacional. I respecte a com arreglem l’atzucac dels vins escumosos al Penedes? Doncs jo no tinc la vareta magica. Si que he vist moltes linies vermelles, molts apriorismes, molt de voler imposar als altres el que hom creu que es millor pel sector i, fins ara, poca voluntat real de sumar esforcos per anar mes lluny. Hi ha hagut oferiments d’estesa de ma, pero ningu ha recollit cap guant tot i que la DO Cava s’ha mogut molt mes enlla del que mai ningu hauria imaginat (en bona part gracies al corrent generat per la marca col·lectiva Corpinnat). Fins ara aquests oferiments d’unitat han caigut en sac estripat. Els qui han marxat del Cava molt dificilment tornaran mentre alguns encara mantenen viu el bri de l’esperanca d’aconseguir una DO unitaria pels vins escumosos penedesencs. Ara be, no hi ha manera que es trobi una solucio definitiva per pagar preus justos pels 320 milions de quilos de raïm que es processen al Penedes per elaborar vins escumosos (pretesament) de qualitat. I aixo si que es molt criticable.
Digue’m tres vins que t’hagin sorpres darrerament
Impossible de respondre la pregunta. Massa sovint em sorprenen vins. Se’n fan de bonissims per tot arreu. Ara, potser, m’atrau mes escriure el que mai abans s’ha explicat sobre un determinat vi i, sobretot, descobrir les histories que hi ha darrere un vi, des d’un merenzao de la Ribeira Sacra a un forcallat de Valencia, passant per un xarel·lo o una malvasia de Sitges del Penedes o una fragant garnatxa negra del Priorat o el Montsant. Tot plegat sense renunciar als molt bons vins que es fan amb varietats internacionals.
